La nova socialdemocràcia

Escric aquestes línies conscient que seran llegides amb tics de voluntat de polèmica. Si el lector no les entén, que comenti amb educació i fermesa, però que (si li plau) no rebassi la frontera entre la raó i la ofesa.

Aquest segle XXI està vivint una nova forma de sentir la política dins l’esfera de l’esquerres, almenys a aquells països on la democràcia ha madurat considerablement. La vella socialdemocràcia, aquella clàssica, aquella del segle XX, la que ha viscut els feixismes i la Guerra Freda, ha passat de flor a fruita; ja no només olora, sinó que pretén obrir nous gustos, no sempre rebuts de la mateixa manera. La socialdemocràcia del segle XXI es diferencia de la socialdemocràcia clàssica en pocs aspectes, però que fomenten una nova base que, a la vegada, fomenta tota la ideologia que intento explicar.

Si la vella SD es caracteritzava per la lluita com a via capital per cometre reformes –progressistes– dins un sistema polític democràtic, la nova SD repudia formes desordenades de lluita; vol institucionalitzar-la, vol establir-la dins el sistema democràtic, desitja mantenir-la i convertir-la en eina utilitzable a llarg termini; la lluita de la nova socialdemocràcia es la reforma. Si la vella SD pretenia desenvolupar la democràcia, la nova SD vol simplement mantenir-la. Així doncs, la nova SD no defuig els conceptes llei i ordre ni disciplina. La vella SD pretenia polemitzar aquells dos conceptes, identificant-los amb la idea de que eren antics, conservadors, autoritaris; la vella SD pretenia així ratllar zones de l’extrema esquerra. La nova, en canvi, rebutja l’extrema esquerra en tots els sentits, perquè entén que només aquells dos conceptes (llei i ordre i disciplina) són contrapoders de la llibertat extrema, que pot recaure en la lluita, per tant a la violència, per tant a la intolerància. La vella SD estava d’acord amb els seus extrems de que la lluita servia, de que amb la revolta, les revolucions, podien aparèixer nous sistemes polítics, millors que el democràtic. Però el comunisme viscut (tan a la URSS, com a la Xina, a Cambodja i tants altres paratges de la Terra) i l’assoliment de sistemes autoritaris sorgits de revoltes legitimades com a progrés emmascarat, han fet entendre –i evolucionar– a la socialdemocràcia, que ha abandonat grans dosis d’idealisme per establir-se en un realisme imperfecte.

La nova SD és més realista; no vull amb això que la SD estigui obsessionada amb el present, sinó que només vol estudiar-lo com un científic, empírica i objectivament. El nou realisme és imperfecte perquè, con la vella, la nova socialdemocràcia també conserva certes dosis d’idealisme (somnis d’un demà millor i millorable). La nova SD ha millorat les hipòtesis del socialisme científic, basades més en la reforma que en la revolució. La nova SD entén que per estar dins un sistema democràtic de dret s’hagin d’utilitzar els conceptes de llei, ordre i disciplina; conceptes que han de posar-se sobre l’individu i sobre la societat, moderant la relació entre els dos ens, buscant un equilibri excel·lent (impossible que sigui perfecte doncs els humans no poden fer perfecció essent imperfecció) entre els dos actors. La nova SD és laica i/o ha de ser-ho, vol imposar l’autoritat dels Drets, de les llibertats individuals i socials (on comença la llibertat de l’individu acaba la llibertat de la societat i viceversa), del mèrit, la feina i el treball, del benestar individual i social. La nova SD entén que la uniformitat és perillosa, que la intolerància d’institucions seculars poden corrompre-la implícitament, utilitzant camins diversos i misteriosos; així doncs, busca el cosmopolitisme ordenat, imposant regles i normes i lleis que no sempre són les desitjades ni les desitjables, però que intenten trobar l’equilibri amb totes les civilitzacions i sistemes autoritaris del planeta. I això es relaciona amb el canvi d’ètica que es troba entre la nova i la vella socialdemocràcies: la nova incorpora nous col·lectius, com els homosexuals o els nouvinguts (llegeixi’s immigrants).

La nova SD no vol queixar-se del capitalisme perquè no pot; perquè entén, gràcies al seu ferm realisme i empirisme, que el capitalisme és l’únic sistema socioeconòmic que l’ésser humà pot intuir i comprendre, i perquè és l’únic sistema socioeconòmic mitjanament flexible (és com un elàstic: si es tensa massa és perillós). La nova SD, igual que la vella, prefereix que el poder de l’Estat vigili el motor enigmàtic del capitalisme, establint regles de joc que el facin accessible per al major nombre possible de ciutadans; però entén que també les regles del joc han de ser estudiades amb la mateixa regularitat del capitalisme mateix. La classe mitjana (amb els seus pecats de monotonia i tedi) assoleix així un nou aliat; els obrers són, com amb la vella, el primer concepte que obté la consideració de la ideologia, sempre establerts en la irremeiable roda metàl·lica del capitalisme.La nova SD rebutja la hipocresia d’aquells que es diuen revolucionaris, d’aquells que busquen lluitar, d’aquells que troben en el concepte de la radicalitat una eina perillosa per desestabilitzar un sistema que desitgen i somien. Com la democràcia mateixa, la nova socialdemocràcia fa fàstic, i ella també ho nota –aquesta és la última diferència amb la vella socialdemocràcia.