El Circ Polític Català

Estem vivint amb estupefacció com el president de la Generalitat de Catalunya torna a ser tractat com un joglar davant els altres barons autonòmics. I per la causa eterna del finançament que li pertoca a Catalunya.

Molta gent sap que jo personalment no desitjo la independència de Catalunya (que jo penso que és nació, encara que molts no ho entenguin i/o ho tolerin), però sí una major autonomia financera de la mateixa; pràcticament desitjo que Catalunya doni menys del que ara entrega, abaixant-se els pantalons i fent cara de carallot. ¿Per què els polítics catalans són tan sòmines? Moltes persones que conec serien excel·lents animals politics comparat amb els pallassos que ens representen.

Si el president del Govern Central fa oídos sordos i prefereix reunir-se amb barons d’altres Comunitats Autònomes d’Espanya, allargant el termini indefinidament, el president de la Generalitat catalana ha de tancar l’aixeta sense dir res, sense esmentar-ho ni a la premsa, fins que des de la Moncloa s’escolti una queixa sorpresa i espantada. Se suposa que tenint 25 diputats del PSC-PSOE, 10 de CiU, 3 de ERC i un d’ICV-EUiA –un total de 39 diputats catalans– els interessos de Catalunya (nació, nacionalitat o regiò autònoma, això al final depèn de qualsevol) passen davant dels interessos ideològics; passen davant la “socialdemocràcia” del PSC, el “centrisme” de CiU i l’”ecosocialisme” d’ICV. (Com veieu, el PP no el compto pas perquè no és un partit que hagi firmat afirmativament l’Estatut, per tant no ha firmat Catalunya, així que per al PP Catalunya senzillament “no és”). Però desgraciadament aquí els partits busquen primer la divisió ideològica per refermar-se, i després enraonen com mantenir-se units per defensar Catalunya. Com és natural, aquesta equació és totalment errònia, doncs cauen en la temptació de convertir Catalunya en un regne de taifes, por mayor deleite de Zapatero (és a dir, per major comoditat de l’establishment polític central espanyol). I el problema més greu és que tota la classe política catalana s’equivoca: tota! No se salva ningú.

Un amic, company de la universitat, comenta sovint que la política catalana és com una “casa de barrets”. Per ara almenys és allò, i espero que no es converteixi en el teatrino italià, una vertadera casa de putes amb un xulo que tots coneixem i que és el seu actual “primer ministre”. Si Catalunya no troba un camí comú, de seny, creació, feina, inversions econòmiques, educatives, socials, a curt, mitjà i llarg termini, i sense fanatismes i/o monopolitzacions xarnegues, o independentistes, o xupiguays, o queixoses, correm el seriós perill de perdre’ns per un desert.

Una de les coses que més m’han sobtat ha estat el fet de que a casa nostra s’hagi polititzat tant, tantíssim, la última guerra entre Israel i Palestina. Mentre que a altres països d’Europa passava el típic fet de que se succeïen manifestacions esporàdiques quan els soldats israelians es posen a matar palestins (terroristes o no) sense que els propis governs no en feien cap cas, doncs tot aquest assumpte és ben ampli i entra en els interessos geopolítics d’Occident; a Catalunya el nostre benaurat conseller d’Interior, el gestor de la seguretat pública, entre altres coses, no se li acut res més que presentar-se en una manifestació on s’hi van veure pistoles de joguina.

La deslegitimació del conseller Saura ja s’ha completat. I el PSC somriu satisfet, però calla perquè en Saura és un dels tres companys de pis. I CiU veu com pot utilitzar els grans i bestials errors d’un dels gestors més importants de la Generalitat per deslegitimar tot el Govern. I el PPC veu consolidades les seves teories: ICV és infantil, anarco-comunistoide, marginal, autoritària. I ERC està tranquil·la: ja no té el monopoli de les burrades. La millor escena del partit d’en Saura la va donar una portaveu del mateix partit al Parlament, Dolors Camans: “és acarnissament polític contra el conseller”. Parlava de les crítiques legitimes contra Saura. Sense voler, o volent-ho, va aconseguir allò que buscava evitar: deslegitimar-se infinitament. Ja no hi ha excuses. Ni perdons. Ni oportunitats. ICV-EUiA, un partit ben estructurat i amb idees sòlides, intel·lectuals fidels i mitjans lleials, està essent víctima dels seus errors, és el pallasso de la nova escena lúdica del circ polític català.

Ara bé, una de les coses més preuades que posseeix el partit post-comunista, hereu en part del PSUC, i monopolitzador de “l’esquerra de debò”, de l’esquerra pura, és que promulga els drets i les llibertats, essent exemple de progressisme sense embuts. I això és admirable, jo també ho firmo. Però quan arriba el moment d’aferrar-se a la crua realitat, aquella dels interessos creuats dins un govern ple d’aliats i rivals, aquella selva més atapeïda que l’Amazones, on els ideals són les últimes armes politiques, arriba el tancament, única defensa imaginable. El tancament de mires, de prendre aquells ideals tan “guapos” com a dogmes; i aquest paradigma porta a la poca tolerància de qui pensa diferentment: imposen el que alguns ja han batejat com la dictadura del políticament correcte: ja no es pot criticar del feminisme, el pacifisme, els homosexuals, els immigrants, les putes, els pobres, els marginats... Fixeu-vos que utilitzo el verb criticar en la seva forma més pura: saber discernir empírica i objectivament el fet. De tots els exemples exposats, tots els seus exponents tenen raons i errors, no tots tenen la raó última del fet, ni tots posseeixen la culpa que altres volen que tinguin. La dictadura del políticament correcte imposa una espècie de progressisme estrany basat en “lo guay que som i què tolerants estem siguent”; si critiques per simplement enraonar en un tema que trobes irracional, ets un feixista, un fatxa, una persona de dretes. ¿No eren els arguments dels totalitarismes d’extrema esquerra? Doncs ICV-EUiA els té. Aquests són els principals arguments que no volen escoltar amics meus amb marcs de pensament igual o similar al d’Iniciativa. La seva voluntat de lluita contra el sistema és noble, admirable. Jo l’admiro. Però acte seguit es tanquen perquè saben que ells també són dins el sistema.

Leyendo a Fidel

Leer a Fidel Castro Ruz, quien fuera (y sigue siendo) uno de los personajes más polémicos y mitificados (negativa y/o positivamente) de los últimos 50 años, sigue siendo un acto curioso y extraño. Aquel hombre viejuno y postrado en su habitación de hospital, ese ser que jamás termina de morir -debe ser más fuerte de la muerte-, continúa escribiendo sus opiniones y reflexiones, siempre publicadas por el diario oficialista Granma.

Esta es una de sus reflexiones, publicada en dicho periódico el 2 de septiembre de 2009 por Fidel y titulada El fin no justifica los medios.

Las noticias directas procedentes de Estados Unidos en ocasiones producen indignación y a veces repugnancia.
Desde luego que en los últimos tiempos gran número de ellas se referían a los problemas asociados a la grave crisis económica internacional y sus consecuencias en el seno del imperio. No son, por supuesto, las únicas referentes a ese poderoso país. Cualquier página del grueso volumen de noticias procedentes de un continente, región o país del mundo, por lo general está relacionada con la política de Estados Unidos. No hay punto del planeta donde no se experimente la avasalladora presencia del imperio.
Como es lógico, durante casi diez años las noticias sobre sus brutales guerras ocuparon importantes espacios de la prensa y más aún cuando estaba de por medio una elección presidencial.
Nadie sin embargo había imaginado que en medio del drama de las guerras de conquista aparecieran las noticias sobre cárceles secretas y centros de tortura, un bochornoso y bien guardado secreto del Gobierno de Estados Unidos.
El autor de la grotesca política que condujo a ese punto había usurpado la presidencia de Estados Unidos en las elecciones de noviembre del 2000, mediante fraude electoral en el estado sureño de la Florida donde se decidió la contienda.
Después de usurpar el poder, W. Bush no solo arrastró al país a una política de guerra, sino que dejó de suscribir el Protocolo de Kyoto, negando al mundo durante 10 años, en la lucha por el medio ambiente, el apoyo de la nación que consume el 25 por ciento del combustible fósil, lo que puede ocasionar a la especie humana un daño irreparable. Ya el cambio climático está presente en el incremento mundial del calor, que los pilotos de aviones ejecutivos pueden observar a través de los tornados de creciente fuerza que se forman desde las primeras horas de la tarde en sus rutas tropicales y pueden ser motivo de peligro para sus modernos Jets. Están todavía por conocerse las causas del accidente del avión de Air France que se desintegró en pleno vuelo.
Nada sería comparable con las consecuencias del descongelamiento de la enorme masa de agua acumulada sobre el continente antártico, sumada a la que se derrite sobre Groenlandia. Mi punto de vista acerca de la responsabilidad que cae sobre Bush, lo sostuve en reciente encuentro con el cineasta norteamericano Oliver Stone al comentarle su filme: "W", referido al penúltimo Presidente de Estados Unidos.
Me limito a señalar que después de los errores y horrores políticos de George W. Bush, el ex vicepresidente Cheney, que fue su consejero, enarbola la idea de que las torturas ordenadas a la CIA para obtener información estaban justificadas por cuanto salvaron vidas norteamericanas gracias a la información obtenida por esa vía.
Desde luego que no salvó las vidas de los miles de norteamericanos que murieron en Iraq, ni las de casi un millón de iraquíes, ni los que en número creciente mueren en Afganistán. Tampoco se sabe cuáles serán las consecuencias del odio acumulado por los genocidios que se están cometiendo o pueden cometerse por esas vías.
Se trata, entiéndase bien, de un problema elemental de ética política: "el fin no justifica los medios". La tortura no justifica la tortura; el crimen no justifica el crimen.
Tal principio se debatió y se sostuvo durante siglos. En virtud de él la humanidad ha condenado todas las guerras de conquista y todos los crímenes cometidos. Es de suma gravedad que el más poderoso imperio y la más colosal superpotencia que haya existido nunca proclame tal política. Más preocupante aún no es solo que el ex vicepresidente y principal inspirador de tan pérfida política la proclame abiertamente, sino que un elevado número de ciudadanos de ese país, tal vez más de la mitad, la apoye. En ese caso, sería una prueba del abismo moral al que puede conducir el capitalismo desarrollado, el consumismo y el imperialismo. De ser así, debe proclamarse abiertamente y pedir opinión al resto del mundo.
Pienso, sin embargo, que los ciudadanos más conscientes de Estados Unidos serán capaces de librar y ganar esa batalla moral a medida que comprendan la dolorosa realidad. Ninguna persona honesta en el mundo desea para ellos, o cualquier otro país, la muerte de personas inocentes, víctimas de cualquier forma de terror, venga de donde venga