El valor de la feina

La feina és un esperit i una voluntat, una dignitat i una bellesa, un plaer i un martiri, un sacrifici i un cop, una saviesa i una bojeria, una possibilitat i una afeccio, una gota de suor, una altra de sang, i moltes llàgrimes. La feina és un valor que hem de portar sempre com una eterna motxilla, una espècie de llosa que de vegades serà una llosa, altres un sac de roses: et farà mal, però t'enlluernerà. Mai el valor de la feina havia estat tan malalt.
El valor de la feina no és la feina en sí, la materialitat de treballar per guanyar uns calerons frescos i gastar-los de seguida, en festes, capritxos o somnis esporàdics. El valor de la feina és instrínsec a les societats, és necessari, és instintiu, però no en totes té la mateixa intensitat. A Catalunya, com Alemania, el nord d'Itàlia, Estats Units, Japó, la Xina... aquest és un valor encadenat a la dignitat tan individual com social. Però desgraciadament, a Catalunya estem perdent intensitat. Seguim fent feina, seguim la nostra tradició de voler treballar, d'haver de treballar, perquè així ho sentim. És un sentiment, un sentit de vida. Però el valor sembla que s'esgoti, sembla que s'esvaeixi. El valor de la feina és útil per poder desenvolupar una nació, és un esperit que alimenta la comunitat, però mai ha de corrompre's per pocs per a que molts l'odiïn. A Catalunya, pocs aconsegueixen que el valor de la feina poc intens en altres zones de l'Estat s'estigui estirant per la capa de Catalunya. El país ha de tornar a sentir que la feina és quelcom més que la mania d'uns pocs freaks que desitjen molt. Els joves han de sentir la feina com un valor d'integració, no de marginació. La feina és un valor que ha d'entrar en les voluntats alienes no per obligació, no per imposició, sino per invitació, per convit. Els pocs homs que prefereixen enganyar els molts xics amb somnis de materia fàcil han vist que han perdut però no han pagat; el valor de la feina ha de ser sincer, mai una mentida, una fal·làcia, una ignomínia. El valor de la feina també s'assoleix amb vagues, amb cridòria, amb voluntat de fer fora aquells pocs homs que el volen fer menysprear, el volen corrompre convertint-lo en sola matèria, treient-li el sentiment, la passió, l'angoixa, els sentits que envolten aquest tremebund valor. Els molts xics som molts, més dels que s'imaginen els pocs homs artistes de la hipocresia i la manipulació. Per a que el valor de la feina torni en tota la seva força, hem de prèmer el "reset", i fer una vaga d'X dies que paralitzi el país, Catalunya (¡Los catalanes han dejado de trabajar!). Els pocs homs deixaran de ser homs, i la seva por de pèrdua es convertirà en la victòria del valor de la feina.

Sobre la homosexualitat

M’ha costat molt fer aquest pas. No penseu que escric això per a sortir de l’armari i dir que sóc gai. Tothom sap que sóc heterosexual. Escric sense buscar el divertiment aliè; vull escriure amb el màxim rigor i serietat de les meves idees. Escric perquè vull posar sobre la taula el tema homosexualitat sense caure en clixés ni polèmiques ni tòpics ni ofenses. Escric perquè vull espolsar-me els prejudicis que he tingut i encara tinc sobre certes manifestacions dels homosexuals. I escric perquè sóc defensor de la llibertat de l’ésser humà sense que la seva orientació sexual importi. Perquè ara que tenen plens drets civils, ja són ciutadans de ple dret, amb les seves càrregues, deures i obligacions.

He escoltat desenes de vegades als meus amics criticar-me els gais; jo m’incloc, els critiquem, després els insultem. Un company de classe em va arribar a dir que podrien comparar-se amb els pedòfils. Personalment penso que un ésser humà neix amb una condició sexual determinada: o homosexual o bisexual o heterosexual. Segons els últims estudis biològics, els mamífers són l’espècie animal amb més tendència a totes les orientacions sexuals. Hi ha casos de dofins, ximpanzés o tigres que han resultat ser d’orientació homosexual. Hi ha psiquiatres que defensen el “gai de naixement”, altres que defensen el “gai com a malalt”. Es dona el fet que la cultura nostra és bàsicament homòfoba, basada en la segona visió de gai. És per això que encara ara, quan veig a dos homes fer-se un morreig, em venen arcades. No ho puc controlar, no vull pensar-ho, no vull sentir-ho; però la cultura que he assolit durant la meva infància i adolescència, i que he pogut canviar una miqueta amb el pas dels anys i certa obertura d’horitzons mentals, ha aconseguit que respecti el gai però no les seves pràctiques sexuals.

La nostra cultura veu al gai com a un ser eixelebrat, alegre, divertit, amanerat... d’això té el nom gai: en llatí, gaius (o caius) vol dir alegre; en català, gai és sinònim de “content”. Es dona el cas que l’home/dona gai és amanerat/da de mena (és a dir que es comporta com el sexe contrari)... o això és el que diuen els homòfobs i els del lobby gai. Quan al 2005 el Govern Zapatero va promoure l’ampliació dels drets civils als gais, vaig pensar que això ens ajudaria a tots; a ells en primer lloc, és clar. A nosaltres ens ajuda perquè ens fa reconèixer els drets civils d’un col·lectiu vist com a delinqüent segons la ment pensant. A ells, perquè els fa més lliures de nosaltres i d’ells mateixos. Perquè els imposa aquest “ordre de Coses”, com diuen a Itàlia, aquest sistema de Drets i Deures, aquesta ètica àmplia que posseïm o que anhelem. Estic a favor de que es casin i adoptin, de que formin família/es. Estic en contra de qui els maltracta. Estic a favor de que siguin considerats com a ciutadans, amb els seus pros i contres i il·lusions frustracions. Estic a favor que organitzin fires per a les seves històries, que busquin formes de que l’Administració els ajudi en procura existencial...

Hi ha peròs. L’ampliació dels Drets Civils per aquest col·lectiu comporta que entri més en la societat. Els guetos massa definits han de desaparèixer. I no han de convertir-se en excuses de que la moral social és majoritàriament anti-gai. Si ho és, existeix el Dret, que imposa a tots nosaltres, depenent de la orientació sexual que tinguem, el deure de respectar-lo i seguir-lo. Si el Dret és llibertat, igualtat, fraternitat i la busca de la felicitat a més de la procura existencial per part de l’Estat, tots hem de buscar el manteniment, respecte i seguiment a aquest precepte. Tots. Els gais són normals, perquè estan dins l’ordre del Dret, el sistema de Coses que volem i anhelem crear o produir.

No estic d’acord amb les manifestacions de l’orgull gai. Potser és polèmic el que ara estic comentant, però convindreu amb mi que, si ets ciutadà de ple Dret, no cal fer caravanes de gent nua pel carrer dient que estem orgullosos per alguna cosa. Les manifestacions d’orgull gai són plenes de clixés i tòpics, justament allò que els gais han d’evitar per a que no siguin menyspreats. No han de mostrar-se com a ciutadans víctimes, sinó com a ciutadans i punt (en un ordre democràtic, de Dret, social etc...). La “pavoneria”, la “pluma”, l’”amanerament” són manifestacions molestes tan pels gais com pels no gais. Si ets gai, digues i imposa la teva llibertat com a ésser humà, però no imposis el teu ésser per damunt d’un altre. Si ets gai, lluita contra qui no et defensa utilitzant la raó, no la mariconería, la més vulgar i penetrable agressora que t’amenaça.

Acabo amb una frase que sovint comenta un company de classe: sí a l’home gai, no a la maricona mala.

PS: Allà on llegiu home, heu de llegir també dona, i on gai, lesbiana; el nostre llenguatge posseeix més protagonisme masculí que femení. Es lo que hay.