lunes, 23 de agosto de 2010

La Segunda Declaración de Derechos


El 11 de enero de 1944 el presidente de los Estados Unidos de América, Franklin Delano Roosvelt, dio su último Discurso del Estado de la Unión; lo dio por radio porque estaba demasiado débil y enfermo como para aparecer ante el Capitolio de Washington. Pero la última parte de dicho documento hizo que fuese retransmitido por televisión: era un documento fuertemente rompedor, completamente nuevo, que pretendía construir una nueva era de derechos en el mundo político: los Derechos Sociales.

Unos meses después, Roosvelt murió, y fue sucedido por su vicepresidente Truman, quien olvidó la Second Bill of Right, pues debía terminar la guerra contra los japoneses. El tiempo diluyó el documento (deseo, testamento, herencia perdida) del presidente que más años estuvo en el cargo. Roosvelt no fue solamente un estadista, sino un visionario que preparó el terreno para la inclusión de los derechos sociales en las Constituciones que se fundaron terminada la guerra: Italia con su constitución de 1947, Japón con la suya de 1948, Alemania con la Ley de Bonn del ’49, todas ellas concluían que los derechos individuales de todo ser humano deben estar complementados por una serie de derechos sociales que emanan primeramente de la soberanía popular y que el Estado que se crea democráticamente a partir de ella debe vigilarlos y sobre todo rentabilizarlos.

Los derechos sociales que Roosvelt quiso establecer para los Estados Unidos eran:

Derecho a un empleo con salario decente.
Libertad económica ante monopolios y competencia desleal.
Derecho a la Vivienda.
Derecho a la Sanidad.
Derecho a una justa, ecuánime y completa Educación.
Derecho a la Seguridad Social.

Todos estos derechos sociales no fueron aplicados “constitucionalmente” en Estados Unidos, y ello ha sido uno de los grandes huecos por el que se ha echado al garete la reglamentación económica exagerada que ha desembocado en la gran recesión financiera que nos ha llevado a la crisis que aún hoy vivimos (y ya han pasado dos años, lo que podemos decir que vivimos en una Depresión sistémica del capitalismo, si bien mucho más leve que la de setenta años atrás). En las constituciones posteriores a la idea política de Roosvelt (epílogo de tantas ideas intelectuales de pensadores de su tiempo) se escribieron estas leyes, pero sin la cláusula ética de que todo gobierno debía vigilarlas por el “bien común”, y no según el “bien ideológico” o el “bien del partido”, como, desgraciadamente, ha sucedido en todos los países que hoy sufren la implosión del sistema capitalista (un hecho que durará hasta 2017, según los expertos).

Existe sin embargo una ley social que Roosvelt olvidó porque aún no parecía de relieve pero que hoy en día es imperativa: Derecho a una justa información periodística basada en los hechos objetivos de toda información y no en las opiniones subjetivas de quienes ejercen dicha ética profesional para la propaganda o cualquier búsqueda de poder de influencia hacia la ciudadanía y hacia la libertad del pueblo. Roosvelt, amante del capitalismo pero consciente de que amaba una bestia parda que, si no se controlaba adecuadamente, podía ser muy dañina, no pudo darse cuenta de lo que significaría en los tiempos actuales buscar información objetiva de la buena, sin interferencias de los periodistas y de los intereses capitalistas que ven en el periodismo otro campo de competencia.

Creo en los derechos sociales. Pero también creo firmemente en el capitalismo, un sistema con el cual puede desarrollarse adecuadamente el sistema sociopolítico de la democracia. Si bien no son el mismo ente, pueden complementarse mutuamente y dar grandes frutos. Pero para ello deben equilibrarse, deben autocontrolarse el uno a la otra y viceversa; deben poseer cada uno una ética que no les haga descarriar. No todo vale. Tampoco por los derechos sociales, herramientas democráticas para vigilar el capital.

Son tiempos de cambios. Parece que veremos su desilusión si no actuamos con prontitud.

jueves, 19 de agosto de 2010

Sistema idiotitzat i Diners

Avui, un exercici de demagògia.

El Bon Millet va dir a la sortida d’un bar: “Si parlés, més d’un tremolaria”. Un altre dia, en mig de l’expectació periodística al Parlament de Catalunya, on el Bon Millet havia estat citat per a declarar en el cas de corruptela que ha estat batejat amb el seu nom, un altre dia el Bon Millet, cigarro en mà, enrient-se dels qui volien declaracions seves, va comentar, somrient: “Em deixeu fumar en pau? I em deixaríeu agafar el meu taxi? Gràcies”. Veu greu, de fumador, de cabró, un llest que personifica la podridor del Sistema polític català. Una podridor que fa anys que deixa un tuf de rates mortes però mai sepultades, una pudor que mareja la nostra democràcia. Tots els partits polítics, tots, són la causa. Perquè, desgraciadament, la nostra democràcia es basa en la força dels partits i de la classe política que creen.

El sistema polític català és, avui més que mai, la seva classe política, s’han fet simbiosi. La classe política catalana, transversal, plena de llestos i arribistes, amb periodistes que es prostitueixen i poca moral per totes bandes, ha deixat que després de vint-i-tres anys de pujolisme, masses anys de Pujol, que no de CiU, el país es re-podrís amb una coalició “d’esquerres” que ha portat el país a la ruïna. Abans aquesta nació posseïa el 33 per cent del PIB español; avui té el 18 per cent. Encara és la comunitat autònoma solidària més rica, però està ja lluny de la Lliga de les quatre millors, ara Navarra, Euskadi, Cantàbria i Madrid (sí, la comunitat autònoma de Madrid, tot i tenir un deute astronòmic de 3000 milions d’euros, és més rica en PIB per càpita que Catalunya; fins el 2004 les quatre CA més riques eren Navarra, Euskadi, Catalunya i Balears. Euskadi i Navarra no són, i mai han estat, tan solidàries com Catalunya, i si més no són més respectats a les Castelles i a la Meseta en general). La Coalició d’esquerres, imposant una dictadura del políticament correcte –tot el que no entra en els seus esquemes és considerat pels seus intelectuals de pacotilla, ex-comunistes, endogàmics d’universitat i d’administracions, com a fatxa–. CiU, de totes maneres, no ha sabut liderar un canvi generacional desitjat per molts, i ha perdut el centre del catalanisme en favor d’un independentisme cada vegada més ampli però cada cop més dispers. El Sistema és putrefacte perquè la classe política catalana està molt podrida, plena de xulos i arribistes que només desitgen un tros del pastís.

Si jo fos el pròxim president de la Generalitat de Catalunya, la primera cosa que faria, primeríssima, seria ordenar la fi de tot moviment de capitals a la ciutat capital de l’Estat (entenent-se per aquesta l’Administració General de l’Estat Espanyol), avisant al rei (cap d’Estat espanyol) i al president del Govern Central del nostre tancament de caixes unilateral. Cap més cèntim es mouria de Catalunya. També s’avisaria al perillós líder de la oposició, aquella gavina boja que mai se sap si ve o se’n va, a qui se li diria que si el seu boig partit crida anticatalanisme, el tancament unilateral de caixes seria més fort, més prolongat. Es tracta de crear una crisi institucional des de la nostra nació, però aquest cop amb els diners d’avantguarda i no de reraguarda –com fins ara s’ha fet–, per a doblegar Espanya i els seus interessos. Per a que una nació funciona, necessita capital, i Catalunya el té però en regala massa als Tresors de les CA que més subvencionen de part del Tresos Central Estatal. Els diners són, com en totes les nacions, una possible i propera salvació. Si des de la Meseta hi hagués cridòria, Catalunya amenaçaria amb la independència, previ avís a la UE, al rei i al Govern Central. Si els xiscles dels mariachis carpetovetònics no cessessin, la independència seria una realitat. Però, no ho oblideu, amb tancs i cabres per la Diagonal.