Aquest post és una continuació de l’anteriorment publicat El 10 de juliol de 2010. Després de la Manifestació del Deu de Juliol, com molts ja l’han anomenat, la classe política catalana, un cop més, no ha sabut representar, com gran part de la ciutadania representada i present a la Manifestació desitjava, els interessos nostres. De totes maneres, parlar ara de les elits polítiques catalanes deixaria mal sabor de boca. Prefereixo parlar, ara mateix, del que penso, crec, estic convençut, que hauria de fer la ciutadania catalana: Organització.
Tota Organització, amb O majúscula, és fruit de l’Ambició. La ciutadania de la nostra nació ha d’ésser ambiciosa, molt ambiciosa, però amb racionalitat, amb seny, i la rauxa necessària, la passió que fagi falta, per a fer valer els propis interessos. Els interessos de Catalunya, del poble català, són diversos i alguns d’ells tan transversals com la mateixa població catalana. Sí, Catalunya és una nació, i té dret a decidir tot allò que anhela decidir. Per tant, l’Ambició per a una Organització de la ciutadania és, si més no, obligatòria.
La Organització de la que parlo ha de sorgir de la mateixa ciutadania, amb la inestimable ajuda de totes aquelles associacions, federacions, corporacions, clubs i altres entitats que, per a fer-se valer com a poble unit i lliure, de dues llengües i amb voluntat de plena sobirania per al propi futur, estan posicionades amb solidaritat i fermesa per a la defensa pacífica però constant (una cosa que molts dels nostres polítics no volen conèixer) dels nostres interessos més rellevants. Catalunya és una nació amb fermes bases mediterrànies que no ha d’oblidar pas el seu passat, però no pot fer-se la cega amb llur present i, sobretot, amb el seu futur. Catalunya ha de ser Valenta. Ambiciosa. I per l’Ambició, s’ha de lluitar, democràtica, pacífica i fermament, per a fer-se valer. Les elits polítiques catalanes són prou covardes com per actuar que estan unides i/o dividides segons la conjuntura del dia, de l’hora o fins i tot dels minuts. Les elits polítiques, i empresarials i mediàtiques que les recolzen i es retroalimenten, han de veure que la nació vol tallar’ls-hi el cap a tots ells: els seus mètodes ja han caducat. Ara és la hora de la ciutadania. “Que rodin els caps dels polítics” no vol dir que ens hem de presentar amb ganivets a tots els palaus, departaments i empreses públiques del país (així ens trauríem de sobre quasi un milió de catalans, arribistes o no), sinó que a les properes Eleccions autonòmiques –que a mi m’agrada anomenar-les Eleccions nacionals– la ciutadania ha de poder crear una plataforma, o unes entitats, gens polítiques, que animin a votar nul o blanc. Perquè l’emprenyament ja ha passat a ser esgotament. Els catalans estem esgotats. I jo, personalment, m’he cansat d’Espanya. M’agradaria moltíssim poder pensar, com fa fins molt poc, que encara es pot persuadir a Madrid (símbol del centralisme castellà i, de retruc, conservador espanyol –conservador en actituds socials, no polítiques, actituds que tenen els dos grans partits de l’Estat–) de que dins d’Espanya hi ha altres nacions orgulloses de ser-ho que, si es vol que es mantinguin en l’Espanya unida, han de cooperar també en el Govern de tot l’Estat, una cosa que no és real, i casi mai ho ha sigut, per la desconfiança, la histèria, la mala voluntat de molts, les mentides d’altres, l’odi d’uns que semblen molts i que potser sí ho són, i el desconeixement irrisori, primitiu i fins i tot estúpid de gran part de la població que posseeix l’actitud conservadora castellana-espanyola (cadascú ho digui com vulgui, perquè és una savoir-faire espanyol, també present a Catalunya, que és complex i complicat d’enraonar i explicar).
La votació al Congrés dels Diputats va ser el gran ridícul de les elits catalanes. Per tacticisme, per desconfiança mútua, per nervis, pel que sigui, van anar descoordinats i el PSC, a més, no va saber defensar els interessos del país que, teòricament, diu defensar. L’ambigüitat no els va funcionar (i aquí no només parlo dels socialistes). A Madrid ho van veure com una espècie de “victòria” encara que no van saber del tot què passava a Catalunya. La selecció espanyola de futbol va guanyar la Copa del Món, merescudament (i em vaig alegrar molt, moltíssim), i això ho van veure com que a Catalunya tots, d’un dia per l’altre, se sentien espanyols. Molts van “sortir de l’armari”, o “del calaix”, o “del rebost”, i van fer-se sentir com a espanyols i catalans i/o viceversa. Altres, encara que no se senten espanyols, van alegrar-se perquè a l’equip seleccionat per Del Bosque hi havia ni més ni menys que vuit catalans i que, uns quants d’ells, van enarborar la nostra senyera, dient-li al món que Catalunya era part importantíssima en la consecució d’aquest Mundial 2010. (Vaig escoltar que un “periodista” de la Caverna Mediàtica se li va escapar, al veure la senyera de Xavi i Puyol, Esto puede provocar). Això, per desgràcia de molts d’aquí i sobretot d’allà, és una prova palesa de que l’emprenyament català de que a Madrid no es vol entendre la voluntat d’enteniment que aquí s’anhela era un fet i no un somni d’uns quants eixelebrats radicals. Per molt que fatxes d’actitud conservadora castellana-espanyola radical i independentistes catalans radicals vulguin fer veure, Espanya va guanyar la Copa del Món gràcies a un grup de professionals que, a Sudàfrica, van ensenyar al planeta que estima soccer que la nació catalana era viva, si més no dins d’Espanya. Va ser un esdeveniment, una manifestació més, que en aquesta societat líquida ha quedat oblidada, però que jo recordo.
Des de Madrid es veia com una victòria que la Selección hagués per fi guanyat una estrelleta a sobre de l’escut bordat en la samarreta roja. Però unes setmanes després el Parlament català va prohibir les corrides de toros, avisat de que la mateixa gent que va presentar la iniciativa legislativa popular per aquest fet, en presentaria una altra per a la prohibició dels correbous. Aquesta prohibició penso que és contraproduent social i políticament per a Catalunya, però que s’ha debatut de la forma més democràtica: presentada una ILP, s’ha fet debat social i finalment els diputats dels dos grans partits catalans han tingut dret de vot, perdent-se, per uns moments, la tan maleïda disciplina de vot que tants estralls ens porta. La prohibició s’ha fet democràticament. Però a Madrid això ho veuen com una venjança, i ja fan soroll, una altra vegada, capitanejats una altra vegada pel Partit Popular, grup polític completament ademocràtic, contra la ciutadania catalana en el seu conjunt. Busquen, un altre cop, confrontació. Els mariachis de la dreta pura castellana (l’extrema radicalització de l’actitud centralista castellano-espanyola) ja han esmolat les seves dents i ja vomiten litres de verí. Sembla que han oblidat que la Comunitat Autònoma de les Illes Canàries va prohibir les corrides de toros el 1991. Aquest és un estiu molt interessant.
Davant la tossuderia irracional dels que no volen entendre el seu país Espanya, i davant la tossuderia també irracional dels que no poden sofrir Espanya des de la nació catalana, hem de ser valents i deixar-nos de bestieses. Volem que els polítics actuals segueixin en aquest Sistema en què no tenen consideració ciutadana, sinó arribista, o volem que els ciutadans, els veritables polítics, els que sí han de posseir força política davant titelles que, segons com estan els astres, són amics, amants, coneguts, rivals, enemics o saludats, fagin del seu país un lloc millor? És que no recordem la Manifestació del 10 de juliol? Ara és la nostra hora, hem de Organitzar-nos per a fer front al símbol que ens lliga al passat: si volem que Catalunya sigui independent, o més autònoma, o millor a seques, hem de manifestar-nos, o concentrar-nos, cada mes, demanant el cap de tota la classe política catalana covarda que no sap què és el coratge de representar, com nosaltres manem, la dignitat del poble. Són paraules que poden ser extretes de qualsevol pamflet demagog i populista, que poden ofendre, que poden ser insultants i menyspreades per molts. Però són també paraules d’una persona farta d’aquest Sistema polític nostre, el català, que ja no sap què és l’Excel•lència.
Si volem que a Madrid no ens prenguin el pèl, no se’ns pixin al damunt, no se’n riguin de nosaltres, no ens menyspreïn, etcètera, hem d’acabar amb la política d’aliances que va parir la Convergència i Unió pujolista, i hem de començar a deixar de veure als bascos del PNB com a amics, perquè ells no ens veuen com a tal, sinó com a rivals (són bascos). Hem d’aprendre dels bascos, sobretot en el tema d’espantar a les Castelles. I hem de plantar-nos. Considero que la Generalitat de Catalunya ha d’abandonar la idea il•lusòria dels Països Catalans, que ha de mirar pels interessos del que és, ara mateix, la comunitat autònoma catalana. València i Balears seguiran a Catalunya, d’això no hi hauria dubte, perquè les connexions sociolingüístiques i històriques podrien acabar apropant-les a Catalunya (i sinó, mireu què està passant ara mateix amb el corredor mediterrani, desitjat en primera instància pel PP valencià i rebutjat, també en primera instància, pel PP madrileny). La Generalitat, amb el seu president al capdavant, ha de plantar-se a la Zarzuela i jurar-li lleialtat al cap d’Estat, mentre aquest sigui el rei d’Espanya, però avisant-li de que Catalunya deixa de pagar i rebre. Quien avisa no es traidor. Se li faria saber que si hi ha histèria, seria el cap d'Estat de dos països diferents i que, en un temps, podria posar-se en discussió la seva persona com a cap d'Estat en un referèndum. Acte seguit, a la Moncloa: se li faria saber al president del Govern Central que, des d’aquell moment, Catalunya deixava de pagar calers i rebre mastegots fins que no hi hagués resposta positiva des de Madrid. Catalunya ha de demanar el que vol, sense por. El xivarri mesetari seria tremebund, però quant més xivarri, més Europa: la resposta catalana ha de ser una denúncia ràpida a les institucions de la Unió Europea, demanant ajuda i comprensió, alertant del xivarri bèl•lic de Madrid. També s’hauria de buscar ajuda a les Nacions Unides. El xivarri irracional es contestaria amb soroll de la raó, de la nostra raó, fent-nos veure com un poble digne. El xivarri de la meseta és, doncs, una oportunitat: hem de deixar de comportar-nos com a victimistes de cara a Espanya; hem de començar a avisar el món que si el xivarri no cessa, Catalunya li dirà al món que abandona el xivarri (Espanya) per moure’s en la tranquil•litat.
Tot això es fa a través del treball, de la feina, voluntària o no, remunerada o no, per a unes conviccions, uns principis, uns valors, per a un país i totes les seves característiques. Hem de buscar noves vies, hem de ser valents. La història ens ha ensenyat que el paper de la víctima crea monstres.
Tota Organització, amb O majúscula, és fruit de l’Ambició. La ciutadania de la nostra nació ha d’ésser ambiciosa, molt ambiciosa, però amb racionalitat, amb seny, i la rauxa necessària, la passió que fagi falta, per a fer valer els propis interessos. Els interessos de Catalunya, del poble català, són diversos i alguns d’ells tan transversals com la mateixa població catalana. Sí, Catalunya és una nació, i té dret a decidir tot allò que anhela decidir. Per tant, l’Ambició per a una Organització de la ciutadania és, si més no, obligatòria.
La Organització de la que parlo ha de sorgir de la mateixa ciutadania, amb la inestimable ajuda de totes aquelles associacions, federacions, corporacions, clubs i altres entitats que, per a fer-se valer com a poble unit i lliure, de dues llengües i amb voluntat de plena sobirania per al propi futur, estan posicionades amb solidaritat i fermesa per a la defensa pacífica però constant (una cosa que molts dels nostres polítics no volen conèixer) dels nostres interessos més rellevants. Catalunya és una nació amb fermes bases mediterrànies que no ha d’oblidar pas el seu passat, però no pot fer-se la cega amb llur present i, sobretot, amb el seu futur. Catalunya ha de ser Valenta. Ambiciosa. I per l’Ambició, s’ha de lluitar, democràtica, pacífica i fermament, per a fer-se valer. Les elits polítiques catalanes són prou covardes com per actuar que estan unides i/o dividides segons la conjuntura del dia, de l’hora o fins i tot dels minuts. Les elits polítiques, i empresarials i mediàtiques que les recolzen i es retroalimenten, han de veure que la nació vol tallar’ls-hi el cap a tots ells: els seus mètodes ja han caducat. Ara és la hora de la ciutadania. “Que rodin els caps dels polítics” no vol dir que ens hem de presentar amb ganivets a tots els palaus, departaments i empreses públiques del país (així ens trauríem de sobre quasi un milió de catalans, arribistes o no), sinó que a les properes Eleccions autonòmiques –que a mi m’agrada anomenar-les Eleccions nacionals– la ciutadania ha de poder crear una plataforma, o unes entitats, gens polítiques, que animin a votar nul o blanc. Perquè l’emprenyament ja ha passat a ser esgotament. Els catalans estem esgotats. I jo, personalment, m’he cansat d’Espanya. M’agradaria moltíssim poder pensar, com fa fins molt poc, que encara es pot persuadir a Madrid (símbol del centralisme castellà i, de retruc, conservador espanyol –conservador en actituds socials, no polítiques, actituds que tenen els dos grans partits de l’Estat–) de que dins d’Espanya hi ha altres nacions orgulloses de ser-ho que, si es vol que es mantinguin en l’Espanya unida, han de cooperar també en el Govern de tot l’Estat, una cosa que no és real, i casi mai ho ha sigut, per la desconfiança, la histèria, la mala voluntat de molts, les mentides d’altres, l’odi d’uns que semblen molts i que potser sí ho són, i el desconeixement irrisori, primitiu i fins i tot estúpid de gran part de la població que posseeix l’actitud conservadora castellana-espanyola (cadascú ho digui com vulgui, perquè és una savoir-faire espanyol, també present a Catalunya, que és complex i complicat d’enraonar i explicar).
La votació al Congrés dels Diputats va ser el gran ridícul de les elits catalanes. Per tacticisme, per desconfiança mútua, per nervis, pel que sigui, van anar descoordinats i el PSC, a més, no va saber defensar els interessos del país que, teòricament, diu defensar. L’ambigüitat no els va funcionar (i aquí no només parlo dels socialistes). A Madrid ho van veure com una espècie de “victòria” encara que no van saber del tot què passava a Catalunya. La selecció espanyola de futbol va guanyar la Copa del Món, merescudament (i em vaig alegrar molt, moltíssim), i això ho van veure com que a Catalunya tots, d’un dia per l’altre, se sentien espanyols. Molts van “sortir de l’armari”, o “del calaix”, o “del rebost”, i van fer-se sentir com a espanyols i catalans i/o viceversa. Altres, encara que no se senten espanyols, van alegrar-se perquè a l’equip seleccionat per Del Bosque hi havia ni més ni menys que vuit catalans i que, uns quants d’ells, van enarborar la nostra senyera, dient-li al món que Catalunya era part importantíssima en la consecució d’aquest Mundial 2010. (Vaig escoltar que un “periodista” de la Caverna Mediàtica se li va escapar, al veure la senyera de Xavi i Puyol, Esto puede provocar). Això, per desgràcia de molts d’aquí i sobretot d’allà, és una prova palesa de que l’emprenyament català de que a Madrid no es vol entendre la voluntat d’enteniment que aquí s’anhela era un fet i no un somni d’uns quants eixelebrats radicals. Per molt que fatxes d’actitud conservadora castellana-espanyola radical i independentistes catalans radicals vulguin fer veure, Espanya va guanyar la Copa del Món gràcies a un grup de professionals que, a Sudàfrica, van ensenyar al planeta que estima soccer que la nació catalana era viva, si més no dins d’Espanya. Va ser un esdeveniment, una manifestació més, que en aquesta societat líquida ha quedat oblidada, però que jo recordo.
Des de Madrid es veia com una victòria que la Selección hagués per fi guanyat una estrelleta a sobre de l’escut bordat en la samarreta roja. Però unes setmanes després el Parlament català va prohibir les corrides de toros, avisat de que la mateixa gent que va presentar la iniciativa legislativa popular per aquest fet, en presentaria una altra per a la prohibició dels correbous. Aquesta prohibició penso que és contraproduent social i políticament per a Catalunya, però que s’ha debatut de la forma més democràtica: presentada una ILP, s’ha fet debat social i finalment els diputats dels dos grans partits catalans han tingut dret de vot, perdent-se, per uns moments, la tan maleïda disciplina de vot que tants estralls ens porta. La prohibició s’ha fet democràticament. Però a Madrid això ho veuen com una venjança, i ja fan soroll, una altra vegada, capitanejats una altra vegada pel Partit Popular, grup polític completament ademocràtic, contra la ciutadania catalana en el seu conjunt. Busquen, un altre cop, confrontació. Els mariachis de la dreta pura castellana (l’extrema radicalització de l’actitud centralista castellano-espanyola) ja han esmolat les seves dents i ja vomiten litres de verí. Sembla que han oblidat que la Comunitat Autònoma de les Illes Canàries va prohibir les corrides de toros el 1991. Aquest és un estiu molt interessant.
Davant la tossuderia irracional dels que no volen entendre el seu país Espanya, i davant la tossuderia també irracional dels que no poden sofrir Espanya des de la nació catalana, hem de ser valents i deixar-nos de bestieses. Volem que els polítics actuals segueixin en aquest Sistema en què no tenen consideració ciutadana, sinó arribista, o volem que els ciutadans, els veritables polítics, els que sí han de posseir força política davant titelles que, segons com estan els astres, són amics, amants, coneguts, rivals, enemics o saludats, fagin del seu país un lloc millor? És que no recordem la Manifestació del 10 de juliol? Ara és la nostra hora, hem de Organitzar-nos per a fer front al símbol que ens lliga al passat: si volem que Catalunya sigui independent, o més autònoma, o millor a seques, hem de manifestar-nos, o concentrar-nos, cada mes, demanant el cap de tota la classe política catalana covarda que no sap què és el coratge de representar, com nosaltres manem, la dignitat del poble. Són paraules que poden ser extretes de qualsevol pamflet demagog i populista, que poden ofendre, que poden ser insultants i menyspreades per molts. Però són també paraules d’una persona farta d’aquest Sistema polític nostre, el català, que ja no sap què és l’Excel•lència.
Si volem que a Madrid no ens prenguin el pèl, no se’ns pixin al damunt, no se’n riguin de nosaltres, no ens menyspreïn, etcètera, hem d’acabar amb la política d’aliances que va parir la Convergència i Unió pujolista, i hem de començar a deixar de veure als bascos del PNB com a amics, perquè ells no ens veuen com a tal, sinó com a rivals (són bascos). Hem d’aprendre dels bascos, sobretot en el tema d’espantar a les Castelles. I hem de plantar-nos. Considero que la Generalitat de Catalunya ha d’abandonar la idea il•lusòria dels Països Catalans, que ha de mirar pels interessos del que és, ara mateix, la comunitat autònoma catalana. València i Balears seguiran a Catalunya, d’això no hi hauria dubte, perquè les connexions sociolingüístiques i històriques podrien acabar apropant-les a Catalunya (i sinó, mireu què està passant ara mateix amb el corredor mediterrani, desitjat en primera instància pel PP valencià i rebutjat, també en primera instància, pel PP madrileny). La Generalitat, amb el seu president al capdavant, ha de plantar-se a la Zarzuela i jurar-li lleialtat al cap d’Estat, mentre aquest sigui el rei d’Espanya, però avisant-li de que Catalunya deixa de pagar i rebre. Quien avisa no es traidor. Se li faria saber que si hi ha histèria, seria el cap d'Estat de dos països diferents i que, en un temps, podria posar-se en discussió la seva persona com a cap d'Estat en un referèndum. Acte seguit, a la Moncloa: se li faria saber al president del Govern Central que, des d’aquell moment, Catalunya deixava de pagar calers i rebre mastegots fins que no hi hagués resposta positiva des de Madrid. Catalunya ha de demanar el que vol, sense por. El xivarri mesetari seria tremebund, però quant més xivarri, més Europa: la resposta catalana ha de ser una denúncia ràpida a les institucions de la Unió Europea, demanant ajuda i comprensió, alertant del xivarri bèl•lic de Madrid. També s’hauria de buscar ajuda a les Nacions Unides. El xivarri irracional es contestaria amb soroll de la raó, de la nostra raó, fent-nos veure com un poble digne. El xivarri de la meseta és, doncs, una oportunitat: hem de deixar de comportar-nos com a victimistes de cara a Espanya; hem de començar a avisar el món que si el xivarri no cessa, Catalunya li dirà al món que abandona el xivarri (Espanya) per moure’s en la tranquil•litat.
Tot això es fa a través del treball, de la feina, voluntària o no, remunerada o no, per a unes conviccions, uns principis, uns valors, per a un país i totes les seves característiques. Hem de buscar noves vies, hem de ser valents. La història ens ha ensenyat que el paper de la víctima crea monstres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario