Dissabte 10 de juliol de 2010 es fa una Manifestació, amb ema majúscula, per a defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya redactat el 2006 i establert per les Corts Espanyoles com a Llei Orgànica de l’Estat. El Tribunal Constitucional, que ha de vetllar per la seva constitucionalitat, no s’hi va oposar, fins que va rebre el recurs d’un partit polític i del Defensor del Pueblo.
Retallant, encara que sigui una mica, la voluntat de Catalunya, la seva llei de lleis, retalla al poble català, en totes les seves vertents. La més important: l'econòmica.
L’Estatut del 2006 va néixer després de que els polítics de la nostra nació (i parlo de Catalunya) fessin molt soroll i després pactessin. El greu problema del nostre Estatut, parit pels nostres polítics, no és l’Estatut en sí mateix, como molts demagogs poden vociferar aquí o les terres ermes de Castella. El greu problema d’aquesta llei de lleis és que es va fer amb masses amenaces, algunes pròpiament catalanes i d’altres que ja eren foranes. Va néixer amb soroll, massa soroll, i així es va deslegitimar a ulls d’una ciutadania que ja des de la Transició no es mobilitza, o es mobilitza massa poc (en comparació amb altres països més democràtics): la participació al referèndum fou menor al 50 per cent, i en un tipus de llei així, la participació ha de ser molt major a la del 70 per cent. Una societat democràtica ha de ser principalment cívica. Catalunya és, segons alguns experts, la societat més democràtica d’Espanya, i per tant la més cívica de l’Estat, però no va tenir la voluntat cívica suficient per a donar-li legitimitat total bàsica, des del principi, des de l’origen, des de l’acte “constituent” de l’Estatut ’06, des del referèndum. No ens enganyem, l’Estatut en sí va néixer amb achaques, como es diria en castellà. Després, a Madrid els nostres polítics, els catalans, no van saber posar-se d’acord en defensar-lo.
La llei de lleis catalana, un apèndix de la Constitució de 1978 (perquè si no ho fos, Catalunya seria un estat independent), ha estat maltractada. La veritat és dura, mai agrada, i si ha fracassat és també per culpa nostra, dels catalans. Els nostres polítics, no ens enganyem, sempre voldran veure aquesta llei de lleis com una criatura pròpia, i de fet ho és, perquè va ser la classe política que va voler la millora de l’anterior Estatut, de 1979. Ara tenim la oportunitat que la Manifestació sigui una gran mobilització del poble de Catalunya, emprenyat, menyspreat, contra els propis polítics: la classe política no s’ha de fer propietària d’aquesta manifestació. He llegit als diaris que per una banda ERC no desitja que es col•loqui cap bandera europea; per altra banda, el PSC rebutja el lema “Tenim dret a decidir”; CiU preferiria no posar-se al costat dels socialistes, i la família Pujol-Ferrusola intenta que la Manifestació es vegi com un acte anti-tripartit (que de retruc seria anti-Generalitat). El Partit Popular, per la seva banda, en la seva línia, amb voluntat de marginació a Catalunya per la seva condició de representant de la dreta pura castellana (o com dirien els anglesos, the primitive Spanish conservativeness).
Els sindicats han dit que hi assistiran. Les patronals esperen temps, però si no s’hi presenten obriran també un dilema social: “obrers catalans contra patrons espanyols?”
Aquesta Manifestació ha de ser històrica: tenim una oportunitat d’or per a fer-nos sentir com a poble cívic i civilitzat; no hem d’anar contra un país, Espanya, ni contra un Govern, el tripartit, o contra un govern que per molts és cada cop més aliè (l’Espanyol). Hem de manifestar la nostra voluntat d’existència, de rebuig a una idea autoritària que ve des dels muetzins de Madrid (ciutat que, si volgués, seria molt més simpàtica a ulls nostres).
Proposo que la Manifestació presenti milers de senyeres i banderes europees. Que les quatribarrades i les blaves-amb-estrelles ondegin per tota la marea humana que pot ser rellevant pels anys que vindran. Ha de ser una Manifestació històrica. Encara falten vuitanta anys per a que s’acabi el segle XXI; esperem que l’any 2100 vegin com aquesta Manifestació del 10 de juliol posà els fonaments per alguna cosa millor per a Catalunya.
Ara hem d’esperar la sentència completa. I veure què passarà abans i després de la Manifestació. El temps ens dirà si tot aquest soroll ha estat un fracàs o una mena de triomf.
Retallant, encara que sigui una mica, la voluntat de Catalunya, la seva llei de lleis, retalla al poble català, en totes les seves vertents. La més important: l'econòmica.
L’Estatut del 2006 va néixer després de que els polítics de la nostra nació (i parlo de Catalunya) fessin molt soroll i després pactessin. El greu problema del nostre Estatut, parit pels nostres polítics, no és l’Estatut en sí mateix, como molts demagogs poden vociferar aquí o les terres ermes de Castella. El greu problema d’aquesta llei de lleis és que es va fer amb masses amenaces, algunes pròpiament catalanes i d’altres que ja eren foranes. Va néixer amb soroll, massa soroll, i així es va deslegitimar a ulls d’una ciutadania que ja des de la Transició no es mobilitza, o es mobilitza massa poc (en comparació amb altres països més democràtics): la participació al referèndum fou menor al 50 per cent, i en un tipus de llei així, la participació ha de ser molt major a la del 70 per cent. Una societat democràtica ha de ser principalment cívica. Catalunya és, segons alguns experts, la societat més democràtica d’Espanya, i per tant la més cívica de l’Estat, però no va tenir la voluntat cívica suficient per a donar-li legitimitat total bàsica, des del principi, des de l’origen, des de l’acte “constituent” de l’Estatut ’06, des del referèndum. No ens enganyem, l’Estatut en sí va néixer amb achaques, como es diria en castellà. Després, a Madrid els nostres polítics, els catalans, no van saber posar-se d’acord en defensar-lo.
La llei de lleis catalana, un apèndix de la Constitució de 1978 (perquè si no ho fos, Catalunya seria un estat independent), ha estat maltractada. La veritat és dura, mai agrada, i si ha fracassat és també per culpa nostra, dels catalans. Els nostres polítics, no ens enganyem, sempre voldran veure aquesta llei de lleis com una criatura pròpia, i de fet ho és, perquè va ser la classe política que va voler la millora de l’anterior Estatut, de 1979. Ara tenim la oportunitat que la Manifestació sigui una gran mobilització del poble de Catalunya, emprenyat, menyspreat, contra els propis polítics: la classe política no s’ha de fer propietària d’aquesta manifestació. He llegit als diaris que per una banda ERC no desitja que es col•loqui cap bandera europea; per altra banda, el PSC rebutja el lema “Tenim dret a decidir”; CiU preferiria no posar-se al costat dels socialistes, i la família Pujol-Ferrusola intenta que la Manifestació es vegi com un acte anti-tripartit (que de retruc seria anti-Generalitat). El Partit Popular, per la seva banda, en la seva línia, amb voluntat de marginació a Catalunya per la seva condició de representant de la dreta pura castellana (o com dirien els anglesos, the primitive Spanish conservativeness).
Els sindicats han dit que hi assistiran. Les patronals esperen temps, però si no s’hi presenten obriran també un dilema social: “obrers catalans contra patrons espanyols?”
Aquesta Manifestació ha de ser històrica: tenim una oportunitat d’or per a fer-nos sentir com a poble cívic i civilitzat; no hem d’anar contra un país, Espanya, ni contra un Govern, el tripartit, o contra un govern que per molts és cada cop més aliè (l’Espanyol). Hem de manifestar la nostra voluntat d’existència, de rebuig a una idea autoritària que ve des dels muetzins de Madrid (ciutat que, si volgués, seria molt més simpàtica a ulls nostres).
Proposo que la Manifestació presenti milers de senyeres i banderes europees. Que les quatribarrades i les blaves-amb-estrelles ondegin per tota la marea humana que pot ser rellevant pels anys que vindran. Ha de ser una Manifestació històrica. Encara falten vuitanta anys per a que s’acabi el segle XXI; esperem que l’any 2100 vegin com aquesta Manifestació del 10 de juliol posà els fonaments per alguna cosa millor per a Catalunya.
Ara hem d’esperar la sentència completa. I veure què passarà abans i després de la Manifestació. El temps ens dirà si tot aquest soroll ha estat un fracàs o una mena de triomf.
No hay comentarios:
Publicar un comentario