Avui, un exercici de demagògia.
El Bon Millet va dir a la sortida d’un bar: “Si parlés, més d’un tremolaria”. Un altre dia, en mig de l’expectació periodística al Parlament de Catalunya, on el Bon Millet havia estat citat per a declarar en el cas de corruptela que ha estat batejat amb el seu nom, un altre dia el Bon Millet, cigarro en mà, enrient-se dels qui volien declaracions seves, va comentar, somrient: “Em deixeu fumar en pau? I em deixaríeu agafar el meu taxi? Gràcies”. Veu greu, de fumador, de cabró, un llest que personifica la podridor del Sistema polític català. Una podridor que fa anys que deixa un tuf de rates mortes però mai sepultades, una pudor que mareja la nostra democràcia. Tots els partits polítics, tots, són la causa. Perquè, desgraciadament, la nostra democràcia es basa en la força dels partits i de la classe política que creen.
El sistema polític català és, avui més que mai, la seva classe política, s’han fet simbiosi. La classe política catalana, transversal, plena de llestos i arribistes, amb periodistes que es prostitueixen i poca moral per totes bandes, ha deixat que després de vint-i-tres anys de pujolisme, masses anys de Pujol, que no de CiU, el país es re-podrís amb una coalició “d’esquerres” que ha portat el país a la ruïna. Abans aquesta nació posseïa el 33 per cent del PIB español; avui té el 18 per cent. Encara és la comunitat autònoma solidària més rica, però està ja lluny de la Lliga de les quatre millors, ara Navarra, Euskadi, Cantàbria i Madrid (sí, la comunitat autònoma de Madrid, tot i tenir un deute astronòmic de 3000 milions d’euros, és més rica en PIB per càpita que Catalunya; fins el 2004 les quatre CA més riques eren Navarra, Euskadi, Catalunya i Balears. Euskadi i Navarra no són, i mai han estat, tan solidàries com Catalunya, i si més no són més respectats a les Castelles i a la Meseta en general). La Coalició d’esquerres, imposant una dictadura del políticament correcte –tot el que no entra en els seus esquemes és considerat pels seus intelectuals de pacotilla, ex-comunistes, endogàmics d’universitat i d’administracions, com a fatxa–. CiU, de totes maneres, no ha sabut liderar un canvi generacional desitjat per molts, i ha perdut el centre del catalanisme en favor d’un independentisme cada vegada més ampli però cada cop més dispers. El Sistema és putrefacte perquè la classe política catalana està molt podrida, plena de xulos i arribistes que només desitgen un tros del pastís.
Si jo fos el pròxim president de la Generalitat de Catalunya, la primera cosa que faria, primeríssima, seria ordenar la fi de tot moviment de capitals a la ciutat capital de l’Estat (entenent-se per aquesta l’Administració General de l’Estat Espanyol), avisant al rei (cap d’Estat espanyol) i al president del Govern Central del nostre tancament de caixes unilateral. Cap més cèntim es mouria de Catalunya. També s’avisaria al perillós líder de la oposició, aquella gavina boja que mai se sap si ve o se’n va, a qui se li diria que si el seu boig partit crida anticatalanisme, el tancament unilateral de caixes seria més fort, més prolongat. Es tracta de crear una crisi institucional des de la nostra nació, però aquest cop amb els diners d’avantguarda i no de reraguarda –com fins ara s’ha fet–, per a doblegar Espanya i els seus interessos. Per a que una nació funciona, necessita capital, i Catalunya el té però en regala massa als Tresors de les CA que més subvencionen de part del Tresos Central Estatal. Els diners són, com en totes les nacions, una possible i propera salvació. Si des de la Meseta hi hagués cridòria, Catalunya amenaçaria amb la independència, previ avís a la UE, al rei i al Govern Central. Si els xiscles dels mariachis carpetovetònics no cessessin, la independència seria una realitat. Però, no ho oblideu, amb tancs i cabres per la Diagonal.
El Bon Millet va dir a la sortida d’un bar: “Si parlés, més d’un tremolaria”. Un altre dia, en mig de l’expectació periodística al Parlament de Catalunya, on el Bon Millet havia estat citat per a declarar en el cas de corruptela que ha estat batejat amb el seu nom, un altre dia el Bon Millet, cigarro en mà, enrient-se dels qui volien declaracions seves, va comentar, somrient: “Em deixeu fumar en pau? I em deixaríeu agafar el meu taxi? Gràcies”. Veu greu, de fumador, de cabró, un llest que personifica la podridor del Sistema polític català. Una podridor que fa anys que deixa un tuf de rates mortes però mai sepultades, una pudor que mareja la nostra democràcia. Tots els partits polítics, tots, són la causa. Perquè, desgraciadament, la nostra democràcia es basa en la força dels partits i de la classe política que creen.
El sistema polític català és, avui més que mai, la seva classe política, s’han fet simbiosi. La classe política catalana, transversal, plena de llestos i arribistes, amb periodistes que es prostitueixen i poca moral per totes bandes, ha deixat que després de vint-i-tres anys de pujolisme, masses anys de Pujol, que no de CiU, el país es re-podrís amb una coalició “d’esquerres” que ha portat el país a la ruïna. Abans aquesta nació posseïa el 33 per cent del PIB español; avui té el 18 per cent. Encara és la comunitat autònoma solidària més rica, però està ja lluny de la Lliga de les quatre millors, ara Navarra, Euskadi, Cantàbria i Madrid (sí, la comunitat autònoma de Madrid, tot i tenir un deute astronòmic de 3000 milions d’euros, és més rica en PIB per càpita que Catalunya; fins el 2004 les quatre CA més riques eren Navarra, Euskadi, Catalunya i Balears. Euskadi i Navarra no són, i mai han estat, tan solidàries com Catalunya, i si més no són més respectats a les Castelles i a la Meseta en general). La Coalició d’esquerres, imposant una dictadura del políticament correcte –tot el que no entra en els seus esquemes és considerat pels seus intelectuals de pacotilla, ex-comunistes, endogàmics d’universitat i d’administracions, com a fatxa–. CiU, de totes maneres, no ha sabut liderar un canvi generacional desitjat per molts, i ha perdut el centre del catalanisme en favor d’un independentisme cada vegada més ampli però cada cop més dispers. El Sistema és putrefacte perquè la classe política catalana està molt podrida, plena de xulos i arribistes que només desitgen un tros del pastís.
Si jo fos el pròxim president de la Generalitat de Catalunya, la primera cosa que faria, primeríssima, seria ordenar la fi de tot moviment de capitals a la ciutat capital de l’Estat (entenent-se per aquesta l’Administració General de l’Estat Espanyol), avisant al rei (cap d’Estat espanyol) i al president del Govern Central del nostre tancament de caixes unilateral. Cap més cèntim es mouria de Catalunya. També s’avisaria al perillós líder de la oposició, aquella gavina boja que mai se sap si ve o se’n va, a qui se li diria que si el seu boig partit crida anticatalanisme, el tancament unilateral de caixes seria més fort, més prolongat. Es tracta de crear una crisi institucional des de la nostra nació, però aquest cop amb els diners d’avantguarda i no de reraguarda –com fins ara s’ha fet–, per a doblegar Espanya i els seus interessos. Per a que una nació funciona, necessita capital, i Catalunya el té però en regala massa als Tresors de les CA que més subvencionen de part del Tresos Central Estatal. Els diners són, com en totes les nacions, una possible i propera salvació. Si des de la Meseta hi hagués cridòria, Catalunya amenaçaria amb la independència, previ avís a la UE, al rei i al Govern Central. Si els xiscles dels mariachis carpetovetònics no cessessin, la independència seria una realitat. Però, no ho oblideu, amb tancs i cabres per la Diagonal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario