Apunts sobre el meu catalanisme

El catalanisme és, segons la Enciclopèdia Catalana, el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya. Com a nació política però sobretot com a nació cultural.

El catalanisme va néixer al segle XIX com a proa de la voluntat de la classe burgesa catalana de, mitjançant les característiques idiosincràtiques mil·lenàries de Catalunya, defensar els propis interessos econòmics i polítics en el “ruedo ibérico”. El catalanisme és una aura que mou la nació catalana, que li dóna força i poder, poder simbòlic, poder cultural. És el motor sociopolític de Catalunya. Catalunya és gràcies al catalanisme, que ha buscat donar-li sentit a la catalanitat, conceptes diferents però complementaris. El primer ja no ha de ser un mer moviment, sinó un valor intrínsec del segon concepte. El catalanisme ha de donar-li vigor a la catalanitat, entenent a aquesta última com al savoir faire, l’ànima social, de Catalunya. Són idees confoses i que confonen perquè es confonen, però cadascuna posseeix la seva tesi.

El catalanisme ha d’abandonar el rerefons monolingüístic, només fixat en la llengua catalana, de que Catalunya, la catalanitat i el catalanisme es defensen a través de la llengua catalana. Aquest pensament cau obsolet, és primitiu, queda envellit, i rau en la atrocitat. Perquè la força d’una nació rau en el grau de llibertat, igualtat, solidaritat i universalitat que el seu poble, la seva societat, vol imprimir-li. Catalunya, per no morir mai, ni d’èxit ni per culpa d’un fracàs inimaginable, ha de saber mirar més enllà dels Pirineus, més enllà dels camps d’ametllers i oliveres de les terres de Ponent, més enllà de la Mediterrània. La catalanitat, el catalanisme, Catalunya, han de trencar les barreres de la por, del temor que l’abandonen en una vis encarcarada. És per això que defenso que el catalanisme, motor que crea i alimenta, i defensa i enforteix, i reviu i recolza, ha de saber ésser també en les altres llengües de la nació catalana, el castellà i l’aranès. Perquè si no es propugna un amor incondicional tant pel castellà com per l’aranès, amb el mateix vigor que se’n fa pel català, llengua preciosa per la seva Història i per la seva riquesa en mots i gramàtica, mai Catalunya serà alguna cosa més que una peça histèrica dins de la bogeria ibèrica.

El catalanisme ha de ser ambiciós, ha de voler ser. Ha d’encarar un futur en què la informació raja des de baix i des de dalt, sense filtres, per les xarxes socials, físiques i virtuals, des de pantalles i papers, des de músiques i pintures i sons i dibuixos i vídeos i jocs... Un futur, el del segle XXI, encara infant, que no ha de fer témer al catalanisme de voler trencar barreres i presentar-se com a un valor universal des de Catalunya: llibertat, igualtat, solidaritat i universalitat. Mai odi, mai rancor, mai tancament. Hem de saber defensar la nació catalana en castellà (i aranès) dins (i fora) de Catalunya, començant per defensar que la llengua de Cervantes, de García Márquez, de Vargas Llosa, és un idioma bell, un idioma que ha de ser estimat amb la mateixa passió que s’estima el català.

Això no significa que s’hagi de propugnar el fi de la immersió lingüística a les escoles catalanes. La immersió lingüística del català és necessària, és èticament obligatòria per a tot ciutadà que visqui a Catalunya: el català és, encara avui, menor que el castellà dins de Catalunya, als nivells escrit, llegit, parlat i entès. La immersió lingüística ha de continuar, doncs ensenya als infants i al jovent que aprèn cultura general que el català és un idioma que ha de ser considerat. És en l’educació –infantil, jova i adulta– on, des de l’amor comú a les tres llengües de la nació catalana, ha de començar una nova història del catalanisme.