Tribut a Bola de Drac

Els que hem nascut durant els últims vuitanta i primers noranta del segle passat, punt de la Història en què tot canviava per a que no gaire canviés al final, hem tingut –nenes i nens– la voluntat de ser, d’amagatotis, davant un mirall qualsevol, el superguerrer definitiu, aquell que amb l’energia vital podia crear boles de foc amb les mans, engrandint-se-li els músculs amb una facilitat hipertrofiant al•lucinadora, o convertint-se en goril•la gegant descontrolat. Fricades que, sense les sagues de Bola de Drac, una generació no hagués fet.

Hi ha moltes coses bones i boniques de Bola de Drac. Els seus personatges estaven tots molt ben perfilats. Les trames tenien continuïtat, era una espècie de culebrot manga, amb vàries generacions de la família de Son Goku (tots amb poders que et deixaven sense aler) i els seus amics. De totes maneres, el que jo destaco sobretot és el fet que, de cada saga enemiga, la colla d’en Goku s’ampliava amb un enemic “traïdor” que passava amb els bons. Des del principi fins el final, des de Yamcha i Puar i Oolong, passant per Satanàs Cor Petit Jr. i Ten Shin Han i Chaos, a Vegeta, els androides A-17 i A-18 fins el monstre Bu.

Gràcies al geni d’Akira Toriyama i del treball excel•lent del doblatge català, tota una generació de catalans –i fins i tot espanyols– ha pogut estimar un dibuix animat com ho vam fer durant gairebé vint anys des de la primera emissió a TV3 de Bola de Drac (on Bulma trova Goku) el 1990 fins la última (on Goku marxa al cel amb el Drac Shenron, convertit en el guardià del Drac) el 2004.

És una llàstima que TV3 no l’emeti més. Diuen que ja no té els drets. També diuen que el Consell Audiovisual de Catalunya ho va prohibir perquè la considerava massa violenta. Potser esperen a que s’acabi el tripartit...