M’animo a fer una miqueta de política ficció. Què passarà després de les Elecciones autonòmiques catalanes de l'estiu/tardor (encara no s'ha decidit) d'aquest 2010?
CiU i la bassa d’oli. A la tardor hi ha eleccions autonòmiques. Es presenten CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PPC, Reagrupament, Ciudadanos y UPyD. Guanya CiU per majoria absoluta; el seu candidat, Artur Mas, és investit president de la Generalitat, y al Parlament català entren PSC, Reagrupament i PP. ICV-EUiA i ERC acusen la seva falta de savoir-faire a l’hora de governar durant els set anys de coalició tripartita, caient del Parlament, quedant-se el PSC com a única força d’esquerres (o centre-esquerra), el PPC com a única força anticatalanista, i Reagrupament com a única força independentista. (Aquesta és, penso, la millor solució. Una bassa d’oli).
CiU es casa amb ERC. CiU guanya les eleccions per majoria simple i el cap d’ERC, atemorit pel que puguin pensar els seus votants i/o militants, accepta fer un govern de coalició amb CiU.
Laporta president. Havent-se presentat en Joan Laporta com a presidenciable per Reagrupament, o per un altre partit (diguem-li Partit Laportista, Força Laporta o Visca en Jan), CiU i PSC queden empatats en escons, quedant com a clau de volta en Joan Laporta, qui al final queda com a president amb un Govern format per CiU+PSC. Durant 4 anys la sociovergència laportiana aconsegueix molts èxits per al país i al 2014 en Laporta guanya les eleccions per majoria simple, formant govern amb CiU. Les pressions mesetàries no es fan esperar; el president Laporta convoca una cimera catalanista i es decideix denunciar aquestes pressions a les capitals de la Unió Europea, Brussel•les i Estrasburg. Finalment, Laporta fa un referèndum d’independència amb el beneplàcit de la UE, guanya el sí, i proclama la independència. A partir d’aquí, s’obren dues vies:
• Supòsit optimista. La UE accepta la nova República Catalana com a nou Estat membre, obliga a Espanya a acatar la nova realitat i finalment es decideix formar el nou estat, patint cert terrorisme espanyolista i antiespanyolista que, amb el pas dels anys, s’aplaca.
• Supòsit pessimista. Espanya rebutja la decisió de la UE i, sense sortir del club europeu, declara l’estat d’excepció a Catalunya, traient els tancs, utilitzant l’exèrcit i segrestrant la Generalitat. Comencen disturbis entre independentistes i unionistes, fins a arribar a una guerra. La UE intenta calmar els ànims, però no ho aconsegueix i Espanya declara que surt del club europeu, intensificant la força militar sobre Catalunya. Euskadi i Galícia es queden al marge i des de Madrid, un govern d’unitat presidit per un militar fidel al monarca, busca reintroduir Catalunya dins Espanya amb la força, fins i tot prometent noves constitucions més autonomistes, per a acontentar, sobretot, els europeus.
També pot passar que Laporta es presenta, no guanya, i tot queda en un deliri. Una altra visió de Laporta president és que Reagrupament (o el Partit Laportí. qui entén els sobiranistes d'aquest país?), contra tot pronòstic, guanya les eleccions de 2010 per la mínima, quedant CiU segona a dos diputats, PSC tercera a deu diputats, i PPC quart, acabant amb ERC, ICV, PxC, UPyD i C’s amb pocs diputats. Laporta, el nou president, havent format govern amb CDC (perquè UDC marxa, no vol saber-ne res dels sobiranistes) veu com l’arc parlamentari queda molt fragmentat: R.cat+CDC, PSC, PPC, ERC, ICV-EUiA, PxC, UPyD i C’s. Laporta intenta sumar forces per a fer un referèndum d’independència, i aquí s’obririen les caixes dels trons, trobant els dos supòsits anteriors.
La Sánchez-Camacho lideresa. Ningú s’ho imaginava, però el PPC sorprèn (i se sorprèn) i guanya les eleccions per poc marge, fa govern amb el PSC i busca:
• Ser conseqüent amb la seva tasca de governar Catalunya i tocar els nassos als bèsties mesetaris sempre que la consciència catalanista els hi ho demana.
• Malbaratar l’Estatut de 2006 i crear descontentament polític al país.
Montilla i un Tercer Tripartir. CiU se sorprèn al veure que el PSC aguanta tot i que ICV i ERC baixen en diputats, però poden tornar a fer un nou tripartit, el Tercer. Aquí s’obren dos nous supòsits:
• Neix un nou tripartit sense cridòria i durant 4 anys les coses funcionen correctament, mentre que a CiU es busca substitut per a en Mas, el gafe.
• Neix un nou tripartit, però CiU està fins els nassos de que li robin la cartera i munta un sarau mediàtic al•lucinant, ajudada per les forces mediàtiques mesetàries, que en poc temps aconsegueix malbaratar el tercer tripartit espantant ERC, que no vol una nova sangria de vots i escons, i ICV, que no vol quedar sempre com l'únic antagonista. El tercer tripartit cau i es fan eleccions anticipades.
Pentapartit. Entren al Parlament CiU, PSC, PPC, R.cat, ERC, ICV, PxC, UPyD, C’s, Laporta. Cap força política té la majoria necessària per fer govern monocolor, ni fent unions entre dos o tres partits s’assoleix la majoria. Així que es decideix fer un govern “catalanista” de cinc partits (CiU, PSC, R.cat, ICV i PxC) que en pocs mesos acaba fallant per culpa del desgovern, la ineficiència, la ineficàcia, la corrupció i les crisis econòmica, social i política.
Sociovergència. S’uneixen CiU+PSC.
• Versió bassa d’oli: Tot funciona correctament fins al 2014.
• Versió olla de grills: Per afany de protagonisme, els dos partits dinamiten la coalició.
Millet torna amb Núñez. Fèlix Millet i Josep Lluís Núñez es presenten pel Partit Nou i guanyen per majoria. En Núñez presideix la Generalitat i en Millet el Parlament. Quatre anys després cadascú posseeix un palau de Versailles propi en cada capital de vegueria.
Si a algú se li acudeix alguna política ficció catalana més, que l’apunti.
CiU i la bassa d’oli. A la tardor hi ha eleccions autonòmiques. Es presenten CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PPC, Reagrupament, Ciudadanos y UPyD. Guanya CiU per majoria absoluta; el seu candidat, Artur Mas, és investit president de la Generalitat, y al Parlament català entren PSC, Reagrupament i PP. ICV-EUiA i ERC acusen la seva falta de savoir-faire a l’hora de governar durant els set anys de coalició tripartita, caient del Parlament, quedant-se el PSC com a única força d’esquerres (o centre-esquerra), el PPC com a única força anticatalanista, i Reagrupament com a única força independentista. (Aquesta és, penso, la millor solució. Una bassa d’oli).
CiU es casa amb ERC. CiU guanya les eleccions per majoria simple i el cap d’ERC, atemorit pel que puguin pensar els seus votants i/o militants, accepta fer un govern de coalició amb CiU.
Laporta president. Havent-se presentat en Joan Laporta com a presidenciable per Reagrupament, o per un altre partit (diguem-li Partit Laportista, Força Laporta o Visca en Jan), CiU i PSC queden empatats en escons, quedant com a clau de volta en Joan Laporta, qui al final queda com a president amb un Govern format per CiU+PSC. Durant 4 anys la sociovergència laportiana aconsegueix molts èxits per al país i al 2014 en Laporta guanya les eleccions per majoria simple, formant govern amb CiU. Les pressions mesetàries no es fan esperar; el president Laporta convoca una cimera catalanista i es decideix denunciar aquestes pressions a les capitals de la Unió Europea, Brussel•les i Estrasburg. Finalment, Laporta fa un referèndum d’independència amb el beneplàcit de la UE, guanya el sí, i proclama la independència. A partir d’aquí, s’obren dues vies:
• Supòsit optimista. La UE accepta la nova República Catalana com a nou Estat membre, obliga a Espanya a acatar la nova realitat i finalment es decideix formar el nou estat, patint cert terrorisme espanyolista i antiespanyolista que, amb el pas dels anys, s’aplaca.
• Supòsit pessimista. Espanya rebutja la decisió de la UE i, sense sortir del club europeu, declara l’estat d’excepció a Catalunya, traient els tancs, utilitzant l’exèrcit i segrestrant la Generalitat. Comencen disturbis entre independentistes i unionistes, fins a arribar a una guerra. La UE intenta calmar els ànims, però no ho aconsegueix i Espanya declara que surt del club europeu, intensificant la força militar sobre Catalunya. Euskadi i Galícia es queden al marge i des de Madrid, un govern d’unitat presidit per un militar fidel al monarca, busca reintroduir Catalunya dins Espanya amb la força, fins i tot prometent noves constitucions més autonomistes, per a acontentar, sobretot, els europeus.
També pot passar que Laporta es presenta, no guanya, i tot queda en un deliri. Una altra visió de Laporta president és que Reagrupament (o el Partit Laportí. qui entén els sobiranistes d'aquest país?), contra tot pronòstic, guanya les eleccions de 2010 per la mínima, quedant CiU segona a dos diputats, PSC tercera a deu diputats, i PPC quart, acabant amb ERC, ICV, PxC, UPyD i C’s amb pocs diputats. Laporta, el nou president, havent format govern amb CDC (perquè UDC marxa, no vol saber-ne res dels sobiranistes) veu com l’arc parlamentari queda molt fragmentat: R.cat+CDC, PSC, PPC, ERC, ICV-EUiA, PxC, UPyD i C’s. Laporta intenta sumar forces per a fer un referèndum d’independència, i aquí s’obririen les caixes dels trons, trobant els dos supòsits anteriors.
La Sánchez-Camacho lideresa. Ningú s’ho imaginava, però el PPC sorprèn (i se sorprèn) i guanya les eleccions per poc marge, fa govern amb el PSC i busca:
• Ser conseqüent amb la seva tasca de governar Catalunya i tocar els nassos als bèsties mesetaris sempre que la consciència catalanista els hi ho demana.
• Malbaratar l’Estatut de 2006 i crear descontentament polític al país.
Montilla i un Tercer Tripartir. CiU se sorprèn al veure que el PSC aguanta tot i que ICV i ERC baixen en diputats, però poden tornar a fer un nou tripartit, el Tercer. Aquí s’obren dos nous supòsits:
• Neix un nou tripartit sense cridòria i durant 4 anys les coses funcionen correctament, mentre que a CiU es busca substitut per a en Mas, el gafe.
• Neix un nou tripartit, però CiU està fins els nassos de que li robin la cartera i munta un sarau mediàtic al•lucinant, ajudada per les forces mediàtiques mesetàries, que en poc temps aconsegueix malbaratar el tercer tripartit espantant ERC, que no vol una nova sangria de vots i escons, i ICV, que no vol quedar sempre com l'únic antagonista. El tercer tripartit cau i es fan eleccions anticipades.
Pentapartit. Entren al Parlament CiU, PSC, PPC, R.cat, ERC, ICV, PxC, UPyD, C’s, Laporta. Cap força política té la majoria necessària per fer govern monocolor, ni fent unions entre dos o tres partits s’assoleix la majoria. Així que es decideix fer un govern “catalanista” de cinc partits (CiU, PSC, R.cat, ICV i PxC) que en pocs mesos acaba fallant per culpa del desgovern, la ineficiència, la ineficàcia, la corrupció i les crisis econòmica, social i política.
Sociovergència. S’uneixen CiU+PSC.
• Versió bassa d’oli: Tot funciona correctament fins al 2014.
• Versió olla de grills: Per afany de protagonisme, els dos partits dinamiten la coalició.
Millet torna amb Núñez. Fèlix Millet i Josep Lluís Núñez es presenten pel Partit Nou i guanyen per majoria. En Núñez presideix la Generalitat i en Millet el Parlament. Quatre anys després cadascú posseeix un palau de Versailles propi en cada capital de vegueria.
Si a algú se li acudeix alguna política ficció catalana més, que l’apunti.
2 comentarios:
hòstia una mica estúpit i surrealista però me fet unes "rises" veient com t'imagines el país. Jo crec que serà un govern ciunista amb minoria, ja que ERC porta molt de pes a sobre. Una mica inestable però amb suficient carisme per portar el país endavant durant 4 anys.
Encara que seria curiós un govern de pp pxc ciutadans XD
Apa una abraçada holandesa
David
Coincideixo amb el David (hi ha algunes teories que fan molt de riure, encara que coneixent-nos els propis catalans, som capaços del millor i del pitjor).
Hi ha alguna cosa com per exemple que ERC queda fora del Parlament (penso que tindrà una baixada força important), però no com per quedar fora, i alguns partits com UPyD i R.cat que jo crec que si hi entraran, deixant fora C's (que no li veig gran futur).
Una de les millors opcions, si és que n'hi ha una, pel que veig seria CIU + ERC. No sé si m'acostumaria a veure Mas com a president i tampoc si ERC al cap de 4 anys en sortiria molt perjudicat com la primera legislatura Pujol (que si no recordo malament ERC acaba enfonasada en escons i donant la majoria a CIU). 'únic que potser m'agrada d'aquí és que la pressió que podria exercir ERC a CIU en temes sobiranistes (no crec que CIU es pugui permetre el luxe de no fer cas i perdre a les primeres de canvi de governar 4 anys).
I després. crec que per desgràcia el PPC augmentarà (tinc aquest mal presagi) i que el tema Laporta no acabarà tant bé com molta gent pensa.
I per acabar un petit dubte: si no em falla la memòria, està totalment prohibit penjar qualsevol tipus de lema o propaganda, veritat? És que ja he vist en alguns busos el "careto" de la Sánchez Camacho amb algun tipus de lema o frase.
CARL.
Publicar un comentario