El Circ Polític Català

Estem vivint amb estupefacció com el president de la Generalitat de Catalunya torna a ser tractat com un joglar davant els altres barons autonòmics. I per la causa eterna del finançament que li pertoca a Catalunya.

Molta gent sap que jo personalment no desitjo la independència de Catalunya (que jo penso que és nació, encara que molts no ho entenguin i/o ho tolerin), però sí una major autonomia financera de la mateixa; pràcticament desitjo que Catalunya doni menys del que ara entrega, abaixant-se els pantalons i fent cara de carallot. ¿Per què els polítics catalans són tan sòmines? Moltes persones que conec serien excel·lents animals politics comparat amb els pallassos que ens representen.

Si el president del Govern Central fa oídos sordos i prefereix reunir-se amb barons d’altres Comunitats Autònomes d’Espanya, allargant el termini indefinidament, el president de la Generalitat catalana ha de tancar l’aixeta sense dir res, sense esmentar-ho ni a la premsa, fins que des de la Moncloa s’escolti una queixa sorpresa i espantada. Se suposa que tenint 25 diputats del PSC-PSOE, 10 de CiU, 3 de ERC i un d’ICV-EUiA –un total de 39 diputats catalans– els interessos de Catalunya (nació, nacionalitat o regiò autònoma, això al final depèn de qualsevol) passen davant dels interessos ideològics; passen davant la “socialdemocràcia” del PSC, el “centrisme” de CiU i l’”ecosocialisme” d’ICV. (Com veieu, el PP no el compto pas perquè no és un partit que hagi firmat afirmativament l’Estatut, per tant no ha firmat Catalunya, així que per al PP Catalunya senzillament “no és”). Però desgraciadament aquí els partits busquen primer la divisió ideològica per refermar-se, i després enraonen com mantenir-se units per defensar Catalunya. Com és natural, aquesta equació és totalment errònia, doncs cauen en la temptació de convertir Catalunya en un regne de taifes, por mayor deleite de Zapatero (és a dir, per major comoditat de l’establishment polític central espanyol). I el problema més greu és que tota la classe política catalana s’equivoca: tota! No se salva ningú.

Un amic, company de la universitat, comenta sovint que la política catalana és com una “casa de barrets”. Per ara almenys és allò, i espero que no es converteixi en el teatrino italià, una vertadera casa de putes amb un xulo que tots coneixem i que és el seu actual “primer ministre”. Si Catalunya no troba un camí comú, de seny, creació, feina, inversions econòmiques, educatives, socials, a curt, mitjà i llarg termini, i sense fanatismes i/o monopolitzacions xarnegues, o independentistes, o xupiguays, o queixoses, correm el seriós perill de perdre’ns per un desert.

Una de les coses que més m’han sobtat ha estat el fet de que a casa nostra s’hagi polititzat tant, tantíssim, la última guerra entre Israel i Palestina. Mentre que a altres països d’Europa passava el típic fet de que se succeïen manifestacions esporàdiques quan els soldats israelians es posen a matar palestins (terroristes o no) sense que els propis governs no en feien cap cas, doncs tot aquest assumpte és ben ampli i entra en els interessos geopolítics d’Occident; a Catalunya el nostre benaurat conseller d’Interior, el gestor de la seguretat pública, entre altres coses, no se li acut res més que presentar-se en una manifestació on s’hi van veure pistoles de joguina.

La deslegitimació del conseller Saura ja s’ha completat. I el PSC somriu satisfet, però calla perquè en Saura és un dels tres companys de pis. I CiU veu com pot utilitzar els grans i bestials errors d’un dels gestors més importants de la Generalitat per deslegitimar tot el Govern. I el PPC veu consolidades les seves teories: ICV és infantil, anarco-comunistoide, marginal, autoritària. I ERC està tranquil·la: ja no té el monopoli de les burrades. La millor escena del partit d’en Saura la va donar una portaveu del mateix partit al Parlament, Dolors Camans: “és acarnissament polític contra el conseller”. Parlava de les crítiques legitimes contra Saura. Sense voler, o volent-ho, va aconseguir allò que buscava evitar: deslegitimar-se infinitament. Ja no hi ha excuses. Ni perdons. Ni oportunitats. ICV-EUiA, un partit ben estructurat i amb idees sòlides, intel·lectuals fidels i mitjans lleials, està essent víctima dels seus errors, és el pallasso de la nova escena lúdica del circ polític català.

Ara bé, una de les coses més preuades que posseeix el partit post-comunista, hereu en part del PSUC, i monopolitzador de “l’esquerra de debò”, de l’esquerra pura, és que promulga els drets i les llibertats, essent exemple de progressisme sense embuts. I això és admirable, jo també ho firmo. Però quan arriba el moment d’aferrar-se a la crua realitat, aquella dels interessos creuats dins un govern ple d’aliats i rivals, aquella selva més atapeïda que l’Amazones, on els ideals són les últimes armes politiques, arriba el tancament, única defensa imaginable. El tancament de mires, de prendre aquells ideals tan “guapos” com a dogmes; i aquest paradigma porta a la poca tolerància de qui pensa diferentment: imposen el que alguns ja han batejat com la dictadura del políticament correcte: ja no es pot criticar del feminisme, el pacifisme, els homosexuals, els immigrants, les putes, els pobres, els marginats... Fixeu-vos que utilitzo el verb criticar en la seva forma més pura: saber discernir empírica i objectivament el fet. De tots els exemples exposats, tots els seus exponents tenen raons i errors, no tots tenen la raó última del fet, ni tots posseeixen la culpa que altres volen que tinguin. La dictadura del políticament correcte imposa una espècie de progressisme estrany basat en “lo guay que som i què tolerants estem siguent”; si critiques per simplement enraonar en un tema que trobes irracional, ets un feixista, un fatxa, una persona de dretes. ¿No eren els arguments dels totalitarismes d’extrema esquerra? Doncs ICV-EUiA els té. Aquests són els principals arguments que no volen escoltar amics meus amb marcs de pensament igual o similar al d’Iniciativa. La seva voluntat de lluita contra el sistema és noble, admirable. Jo l’admiro. Però acte seguit es tanquen perquè saben que ells també són dins el sistema.