Què passa?

Aquest és un post llarg. Aquest és un tema polèmic. A classe ja n’hem parlat: les càrregues policials contra els anomenats antibolonya radicals davant l’Edifici Històric de la UB. Quan a classe he llegit la notícia a La Vanguardia, la primera impressió ha estat la següent: uns pòtols pegats pels agents de l’ordre. Els meus amics m’han fet llegir l’article amb profunditat i, des dels seus punts de vista, m’han explicat el que ha passat. Sí, una banda de pòtols ha estat pegada... però eren tots pòtols els que eren allà? És que els policies només pegaven a antisistemes? O és que tothom s’ha posat en contra dels mossos en un moment donat, perquè sí i sense reflexionar? Les preguntes que ens hem de fer són moltíssim més complicades. Molt més profundes... I les respostes són difícils de trobar, però quan les trobarem, entendrem què passa.

El nostre delegat de classe (l’únic que té 2on de Ciència Política–Grup Matí de la UB, el David, què gran ets!) ens ha sabut explicar de què coi va el famosíssim i celebèrrim “Pla Bolonya”. I no tinc ganes d’explicar-lo extensament; només diré que la teoria és, en la seva majoria, correcte, però la seva implantació aquí, a Catalunya, és desastrosa. Com podem privatitzar, per una banda –els màsters–, i per una altra augmentar l’administració pública cap al gruix de la carrera, tot venint des de les butxaques dels contribuents? És just? No.

Això vol dir que tothom, d’alguna manera o altra, estarà en contra d’aquest pla? No. Només cal fer una mica de turisme per les facultats de Dret i d’Econòmiques de la mateixa UB per adonar-se que hi ha algunes (no totes, ALGUNES) associacions estudiantils que estan a favor d’aquest pla. Jo, personalment, hi estic a favor NOMÉS en la seva teoria bàsica, LA DE MILLORAR L’EDUCACIÓ SUPERIOR, però no de la manera en què es vol! No pot ser que algunes matèries desapareguin perquè el mercat no les podrà aguantar: QUANTA MÉS I MILLOR EDUCACIÓ, MÉS HUMANS SEREM.

A partir d’aquí vull fer una puntualització: a qui representen els quatre encaputxats, antisistemes, antibolonya, anti-ves-a-saber-què, que es tanquen a qualsevol lloc per a lluitar per a qualsevol cosa? A mi no em representen persones d’aquesta mena. Ni a mi ni a molts dels meus amics i coneguts. A mi em representen els que estan en contra d’aquest pla i lluiten de la manera més democràtica i tolerant que hi ha: parlant, dialogant, enraonant. Si no ens fan cas, ens manifestem SENSE BUSCAR BREGA, perquè hi ha molts patans, molts imbècils i delinqüents que troben en les manifestacions democràtiques maneres per desfogar-se contra tot. A la meva classe hi ha gent que ha organitzat xerrades, que s’ha reunit amb les autoritats de la UB, que ha dialogat, que ha estudiat què era (i és) Bolonya... I que quan llegeix als media la frivolització que es fa de tots els estudiants s’enrabien, i amb raó.

A mi no em representaven els quatre bèsties que van tancar-se a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Però tampoc em puc sentir segur quan veig que els Mossos d’Esquadra, la policia de Catalunya que tots els catalans desitjàvem (sí, sí, TOTS, o almenys la grandíssima majoria, DEMANANT-LA, manifestant-se per a que es donessin les competències de policia autònoma a la Generalitat catalana), destrossen a cops de porra no sols els quatre bèsties, sinó els vianants, nens, periodistes... I amb ganes, amb sanya, amb voluntat de revenja. I em pregunto: de què tenen por, els Mossos? Contra qui lluiten? Per què estan tan enfadats? Què els passa? Catalunya és una nació democràtica, i les seves forces de seguretat també ho han de ser: quan un policia es troba un bèstia sense armes, l’ha de detenir i fitxar. Mai pegar.

Què passa? És just estigmatitzar tot el cos dels Mossos? Veure’ls com assassins, torturadors...? És just frivolitzar les notícies: “els estudiats es manifesten contra Bolonya”; “els estudiants es tanquen i ocupen...”; “els estudiants carreguen contra els mossos”; “els mossos carreguen contra estudiants, periodistes i vianants...” És just dir que TOT Bolonya és correcte? És just escarnir qui està a favor de tot el pla? És just demonitzar TOTS els que estan en contra de tot el pla? És que la nostra visió de la societat és tan tancada, més hermètica del que ens pensàvem? És que aquest malestar social ens desborda tant que ens cega? És que som més intolerants, més estúpids, més carallots... del que ens pensàvem? Què ENS passa?

Jo penso que les lluites intenses entre antibolonya radicals versus mossos al centre de Barcelona van ser un exemple agut i fins i tot voluntari –de les dues parts, de totes les parts– d’expressar el malestar social que hi ha. Penso que hi és des de fa temps, que ha anat augmentant amb el pas dels anys i que ara, en plena crisi de tot (que els bancs cauen, que els sistema capitalista cau, que tota l’economia s’estavella), hi ha cabreig general. I els estudiants veiem, veuen, que qui mana ara als cercles de poder catalans, tant d’uns partits com d’uns altres, són aquells que van lluitar contra la dictadura. Quan un jove anti-vés-a-saber-què votava ho feia o per ICV-EUiA, o per algun altre partit petit d’esquerres, o nul, o blanc, o senzillament no votava; quan un jove d’aquesta mena que se sent representat per un partit a favor de tots els drets, i de deures molt democràtics, veu que el partit que se suposa el representa, administra els mossos, els veritables rivals del jove, llavors apareix un desencís fosc i ple de frustració. I el malestar peta en un grup petit però intens de gent: i passa el que vam llegir. I els mossos, que no se senten segurs amb els que els administren, també peten però contra el jove & cia. És una imatge lletja, molt trista i perillosa, que treu a la superfície la merda del nostre ordre polític: la hipocresia indignant que ens envolta com a ciutadans, i que envolta a molts polítics com a representants del poble. Quina mala gestió per part de tothom!, llegim als diaris. Quina vergonya!, escoltem a les ràdios. Volem respostes!, veiem a la tele. I les respostes són les mateixes frases vagues i gens satisfactòries, vomitades per les autoritats –les suposades autoritats, que per una banda volen caure bé a tots aquells que estan a favor del pla, i per l’altra volen caure bé a tots aquells que hi estan en contra. I llavors se senten desbordats perquè no troben la sortida a la paradoxa que els empresona: ser autoritat o ser manifestant? Ser amic o ser rival?

Ser polític, arriben a la conclusió. I això els fa perdre gran part de la legitimitat que sentien que tenien (llegiu bé: que ells mateixos sentien que tenien). I aquí entren TOTS, des dels partits més “conservadors” als més “progressistes”. Tots. Fins i tot nosaltres, els ciutadans (no parlo del partit...). Anem amb compte, perquè si no estudiem el què veritablement passa caurem en un pou de fermeses populistes i intolerants del que ens serà difícil sortir. Què passa? Què ens passa? Passa que ha acabat un “algo”, un no-sé-què que ha quedat obsolet i que ha de repensar-se. Passa que ens estem adonant de la nostra hipocresia, i això ens embogeix.

La sonrisa de aquel buen hombre

Este cuentecito fue publicado en la web de Azione Culturale, un mundo mágico de pensamientos abstractos y oníricos, construido por extraños y pensado para mentes muy, muy abiertas.

La alegoría del ciudadano representado apareció en un despacho sordo y monótono, blanquecino y repleto de libros, forrado de saber, con una mesa repleta de papeles, cuadernos, libretas, librillos… y un buen hombre sentado tras ella, con cabello tan gris como el aire que asolaba aquella estancia, con ojos lupanares y calmados, oídos pequeños, bolsas bajo los óculos –y una sonrisa extraña en la comisura de los labios, unos labios que presentaban una elegante estirpe de dientes como perlas. Aquel buen hombre no sudaba, no jadeaba, no parecía ni respirar. Miraba con tranquila vehemencia el jadeo, el nerviosismo, la manía del representado, de su ciudadano, de ese personajillo que no podía entender cómo había llegado hasta ese lugar, cómo había captado el aura de aquel buen hombre vestido con americana beige, camisa gris y corbata caqui. No se le veían las piernas, y los brazos eran pálidos, y la mirada seguía fijando los ojos del individuo representado. El representante, el buen hombre, sonreía porque el ciudadano intuía la hipocresía sin legitimar que lo carcomía como medusas en su estómago, como bicharracos inmundos que le lamían los rincones más escondidos de su húmedo cuerpo.

Aquel buen hombre sonreía porque el representado intuía que aquel mismísimo buen hombre le decía sin palabras, solo sonriendo, le decía que él, el buen hombre, era más libre que él, más independiente y autónomo que el representado –que sudaba, que roncaba, que buscaba soluciones y respuestas y entendimientos y cuestiones. Aquel buen hombre le sonreía porque no era malo, porque se veía a sí mismo en la otra parte de la política, la del verdadero amo de la política, la parte del representado. El ciudadano que mantiene muy a su pesar a aquel buen hombre, el individuo jadeante que siente la hipocresía pero que no la puede entender, que no la intuye. Y grita: ¡quiero saber! Y la sonrisa de aquel buen hombre sigue allí, como un espejo imperecedero, un grupo de joyas cuadradas que le recuerdan a la alegoría del representado que aquel buen hombre es libre porque es legítimo y está legitimado por el representado, aunque este último afirme que no es así. La sonrisa de aquel buen hombre atormenta al representado porque le dice que el verdadero esclavo es el ciudadano, pues no entiende su hipocresía ni su falsedad –mientras que aquel buen hombre sí las comprende, y las utiliza para vivir sobreviviendo.